Relat breu

Aquí podeu llegir un relat breu ambientat a Girona. Esperem que us agradi. Està compost per més de 1000 paraules i està en tres idiomes: Català, Castellà, Anglès.

Jordi, I thought that you were the only person who knew all about me. I thought that you were the only person who listened to me when I needed it. I thought that you would always be on my side. I thought... it doesn’t matter what I thought. I think I will never see you again. I Love you and it will always be this way. I can’t live without you. You are the reason why I live. There is no reason to live without you.

Joana Guilera Colomer

-This is the last letter that Joana wrote. I found it on her desk. - ( her mother is saying to him)

-Well, I’m going to explain to you the complete history.

It was a clear morning. The sun was shining in the sky and I saw a boy. He was running on the bridge. While he was running, he touched delicately my hand and our eyes met. This is what my daughter told me when she arrived home. She said to me that he was very beautiful; he had a short blonde hair and deep blue eyes. He hat a big heart and he was very romantic. His name is Jordi Guilera.

She started to see him at the bridge every day, and started to think about him every night. She was madly in love with him. They were very united but one day the man had to go away to Amsterdam. Joana was very sad and disappointed. He promised her that he would return and she promised him that she would wait. Nothing would be the same.

The boy went away to Amsterdam and Joana was left alone in Girona.

Joana stayed at home very sad and she started to write letters to him. At the beginning, she thought that she wouldn’t send them but after a while, she decided to send them. When she saw he didn’t replay, she started to skip dinner and started to get slimmer and slimmer. At night the neighbours heard her sobbing.

Todo el mundo se preocupaba por ella. No salía, lo único que hacía era escribir cartas, cartas y más cartas.

A veces me pregunto si un día volverás, si algún día volveré a ser feliz, si algún día estaré contigo. Si volveremos a encontrarnos en el puente, aunque solo sean unos instantes. Me pregunto si volveré a ver tus ojos azules como el océano. Pero a veces pienso que jamás volveremos a vernos. Me siento tan sola. Sola en medio del desierto más grande del mundo. Te esperaré hasta el fin de los días.

Joana Guilera Colomer

-Pero donde está ahora Joana? –(pregunta Jordi totalmente temeroso de la respuesta)

Te voy a contar la verdad. Yo estaba tomando el té cuando tuve un extraño presentimiento, salí al jardín y allí estaba, su cuerpo colgaba de la rama principal del cerezo. Sus pies rozaban suavemente en la hierba del jardín. Le colgaban las manos, esas mismas manos que minutos antes tocaban el piano del salón. A su derecha, justo al lado de su cuerpo inerte, yacía un viejo taburete de madera, tumbado sobre la hierba.

-Por qué me fui? Por qué me tuve que ir? Yo pensaba... que no era lo suficientemente bueno para ella. Se merecía algo mejor… -(de pronto Jordi rompió a llorar)-

- No es culpa tuya, es todo culpa mía

No se eche la culpa, fui yo el que me fui.

Però, com és que la Joana no rebia les meves cartes? jo n’hi enviava cada dia, però ella mai no em contestava. Vostè ha dit que ella m’escrivia cartes, on estan totes aquestes cartes? jo pensava que ella estava enfadada amb mi, tanmateix era estrany que estigués enfadada perquè com ella ja sabia, jo havia anar a buscar a la meva mare. Em van dir que la podria trobar a Amsterdam però ha sigut inútil. L’únic que sé d’ella és que la vaig veure per última vegada a Amsterdam quan tenia tres anys, jo vivia allà fins que als quinze anys vaig anar a viure a Barcelona. I l’any passat vaig venir a viure a Girona.

Ella mai va arribar a llegir les teves cartes,

Què vol dir amb això?

Ho sento moltíssim, ella t’escrivia cartes cada nit, no passava ni una nit que no t’escrigués una carta. Vaig ser jo, qui les va agafar, vaig ser jo, qui va fer que les cartes mai arribessin a tu. Vaig ser jo qui les va amagar, però no ho vaig fer perquè si, tot té un perquè. Tot ho vaig fer per ella. ja vaig perdre un fill i no en volia perdre un altre. Però és justament el que he fet. Fill meu, jo sóc la teva mare, vaig viure un temps a Amsterdam, on tu em vas anar a buscar. Ho sento moltíssim, t’estimo. No et vull perdre. Sento tot el que t’he fet. Jo vivia a Amsterdam, amb el teu pare, ell s’encarregava de pagar el lloguer del pis i jo feia el dinar, comprava el menjar… un dia, al arribar a casa, uns homes m’esperaven a la porta. En aquell moment, em van dir que el lloguer, feia mesos que no es pagava, els hi vaig explicar, que era impossible, que havia de ser un error. Però no. No era cap error. El meu marit, mai havia pagat el lloguer, havia tornat a jugar. Cada nit anava a jugar-se els diners amb els seus amics. Em va amagar que havia perdut la feina i intentava recuperar-ho. Els diners es podien recuperar, de fet, els va recuperar, el que no es podria recuperar mai, era el temps, la confiança i sobretot jo mateixa. En aquell moment jo estava embarassada de la Joana i tu tenies tres anys, et vaig voler portar amb mi però no vaig poder. No podies sortir del país de manera que vaig tornar a Girona jo sola. Esperava recuperar-te però quan vaig arribar, vaig veure que seria impossible. Vaig buscar-te durant cinc anys fins que em vaig rendir. Quan la Joana va arribar a casa, i em va dir que t’havia conegut, no m’ho podia creure, no volia fer-te mal. Volia dir-t’ho de la millor manera possible. Per això vaig amagar les cartes. No volia que us enamoréssiu. Només volia que fossis feliç.